La societat actual globalitzada ha fet dels museus llocs emblemàtics tant per la seva arquitectura com pel seu contingut. Actualment no només es poden visitar les col•leccions permanents sinó exposicions temporals que atrauen a gran públic, tot tipus d’activitats al voltant d’elles (des de festes, concerts i cicles de cinema fins fòrums de debat i tallers per a nens), serveis (botigues, llibreries, restaurants) i pàgines web cada vegada més desenvolupades. La majoria dels grans museus han potenciat la seva presència a Internet com una forma de trencar les restriccions geogràfiques, atraure a futurs visitants d’arreu del món i fidelitzar el seu interès a través dels seus continguts.
Els museus no es troben exemptes del fenomen de la globalització, sent el seu model paradigmàtic el Guggenheim de Nova York. El Louvre, el Pompidou, l’Hermitage i el Guggenheim de Nova York, estan treballant en operacions arreu del món, tractant de multiplicar les seves seus, Llatinoamèrica, Àsia i els Ermirats Àrabs esperen les seves rèpliques. Es dóna importància a l’arquitectura de grans dimensions i els projectes amb pressupostos molt alts. Ara, Abu Dhabi, en el Golf Pèrsic projecta construir un districte gegant cultural amb arquitectes mediàtics com Frank Gehry, Jean Nouvel, Zaha Hadid o Tadao Ando.
El Guggenheim de Bilbao passarà a la història com a reactivador econòmic i museu globalitzat. Per primera vegada un museu, el Guggenheim de Nova York, va obrir una sucursal (realment una franquícia) en un país estranger i va començar la internacionalització dels museus. Per segona vegada en la història, la primera va ser el Tate-Liverpool i Tate St. Ives, es crea un museu pel creixement econòmic d’una ciutat, quan fins la dècada dels vuitanta els museus es concebien com instruments de difusió cultural.
Aquestes estratègies són financerament costoses, d’un alt risc operatiu i reduïdes possibilitats d’èxit. Alguns fracassos a destacar són el National Centre for Popular Music a Sheffield (UK), el Nagoya/Boston Museum of Fine Arts (Japó), el Contemporany Art Museum KIASMA de Helsinki, l’expansió del Milwaukee Art Museum (USA), o el West Kowloon Cultural Project a Hong Kong i el Pompidou-Shangai (Xina).
En definitiva, aquests nous museus d’art globals s’utilitzen com dinamitzadors locals, autèntics icones per la globalització de les ciutats.
La societat actual globalitzada ha fet dels museus llocs emblemàtics tant per la seva arquitectura com pel seu contingut. Actualment no només es poden visitar les col•leccions permanents sinó exposicions temporals que atrauen a gran públic, tot tipus d’activitats al voltant d’elles (des de festes, concerts i cicles de cinema fins fòrums de debat i tallers per a nens), serveis (botigues, llibreries, restaurants) i pàgines web cada vegada més desenvolupades. La majoria dels grans museus han potenciat la seva presència a Internet com una forma de trencar les restriccions geogràfiques, atraure a futurs visitants d’arreu del món i fidelitzar el seu interès a través dels seus continguts. 
Aquestes estratègies són financerament costoses, d’un alt risc operatiu i reduïdes possibilitats d’èxit. Alguns fracassos a destacar són el National Centre for Popular Music a Sheffield (UK), el Nagoya/Boston Museum of Fine Arts (Japó), el Contemporany Art Museum KIASMA de Helsinki, l’expansió del Milwaukee Art Museum (USA), o el West Kowloon Cultural Project a Hong Kong i el Pompidou-Shangai (Xina).
